OUS

L’ou és l’aliment que conté les proteïnes més completes i forma part de la dieta humana des de fa cents d’anys. De fet l’avicultura té el seu origen en certes regions de la Xina i la Índia ja fa 8000 anys.

Els ous es poden classificar segons el color de la closca, que diferencia la raça de la gallina que l’ha posat, però no té res a veure amb la qualitat de l’ou ni amb el seu valor nutritiu. La closca protegeix l’ou de microorganismes, però és permeable.

També es poden classificar segons el seu pes. El promig dels ous de gallines és de 60 grams aproximadament. Però trobem que els petits (S) pesen menys de 53 gr., els mitjans (M) pesen entre 53 gr. i 63 gr., els grans (L) entre 63 gr. i 73 gr. i els super grans (XL), més de 73 gr.

La clara envolta al rovell de l’ou: La major part és aigua, però conté prop de l’11% de proteïnes. El rovell té una gran quantitat de lipoproteïnes riques en colesterol. Com més taronja és el rovell, més ben alimentada estarà la gallina i més gust té l’ou. Un ou conté moltes vitamines (A, B1, B2, B3, B5, B6, B7, B9, B12, C, D, E, K) i minerals (fòsfor, seleni, ferro, iode i zinc).

Es fa servir en tot tipus de receptes de cuina (i pastisseria) i es poden menjar de múltiples maneres: bullits, fregits, al forn, crus...

Quan anem a comprar ous veurem que tenen un codi imprès que significa que són aptes per al consum i així si surt alguna partida en mal estat es pot identificar de seguida la seva procedència. El primer dígit d’aquest número varia de 0 a 3 i indica la manera de cria de l’ou. 0 és un ou de producció ecològica, 1 de gallines de camp, 2 de gallines de terra i 3 de gallines de gàbia. El segon i tercer dígit són les inicials del país de procedència de l’ou. Els altres números són codis de província, de municipi i de l’explotació concreta.

Per saber si un ou és fresc, el podem posar en aigua. Els frescos es queden al fons, i si puja a la superfície, no s’ha de consumir. Tampoc s’ha de menjar un ou que estigui esquerdat, ja que podrien haver entrat microorganismes patògens dins l’ou. No s’ha de trencar l’ou al plat on s’ha de batre, ja que la closca podria dur microbis.