PEBROTS

Els pebrots són originaris d’Amèrica, de la zona dels Andes, i varen arribar a casa nostra amb Cristòfol Colom. Són de la família de les solanàcies i el seu nom científic és Capsicum annuum. Fa més de 9000 anys que es cultiven. A les nostres contrades, es cultiva d’estiu a tardor perquè són sensibles a la fred.

Hi ha una gran varietat d’espècies i diversitat de formes, colors i mides. Actualment, es poden diferenciar entre pebrots dolços i picants, però fins a principis del segle XX tots els pebrots eren picants. En les varietats dolces hi trobem el pebrot vermell i carnós que es sol menjar cru o cuinat, i els verds allargats que tenen menys carn i es cuinen. Els pebrots del Piquillo són petits i vermells i es fan servir per fer conserves. Els picants es solen anomenar “bitxos”. Aquests són allargats i n’hi ha de grocs i de vermells.

Tenen molta aigua i poques proteïnes i calories (son diürètics). Quasi no tenen greixos, però sí molta fibra. És important la quantitat de vitamines i antioxidants que aporten. Són un dels aliments més rics en vitamina C, sobretot els pebrots vermells i també destaquen en provitamina A, que va bé per la vista, cabells, pell, ossos i sistema immune. A més, contenen vitamina E i algunes del grup B. Els pebrots són rics en potassi, fòsfor i magnesi. Afavoreixen la circulació de la sang i ajuden a regular el colesterol, però s’ha de restringir el consum de pebrots si es pateix d’inflamació a les articulacions o dels ossos. A més, poden resultar indigestos, sobretot els picants.

Es poden consumir frescs o cuits, però si es cuinen, perden la vitamina C. Són un bon ingredient per a guisats i estofats. Es posen als arrossos, a les carns, als peixos, en truites, pizzes, brotxetes, amanides, se’n fan salses, i es fan servir per a elaborar el pebre vermell d’espècia.